ENTREVISTA A JORGE CORTELL SOBRE LA CULTURA LLIURE. 22/03/2006 – Revista El Temps – número 1140, sección Sociedad

por Violeta Camarasa

[Texto original (aquí­ posteado) en Catalán/Valenciano, pero si queréis la traducción a Castellano, está disponible en los comentarios del post gracias a Metsuke y Shrike.]

Fa poc menys d’un any, la conferí¨ncia “Descarregar i copiar música és legal i bo” acabí  amb els seus cinc anys de docí¨ncia com a Professor de Mí ster en la Universitat Polití¨cnica de Valí¨ncia (UPV). Jorge Cortell, amb una demostració pública i anunciada a les autoritats, volgué posar en evidí¨ncia amb l’acte, que finalment hagué de celebrar-se a la cafeteria, la falsedat del discurs criminalitzador de la cí²pia i descí rrega privada. Segons fonts de l’UPV, que demanaren l’anonimat, la pressió de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE) féu que el rectorat tractara d’evitar la xerrada i després convidara Cortell a marxar. Tanmateix, ningú no arribí  per detindre’l, perquí¨ no havia incorregut en cap delicte. Parlem amb Cortell de les qí¼estions que tant incomoden certes institucions.

-La tecnologia és neutral o funciona al servei del sistema?

-í‰s neutral, és una ferramenta. Ara bé, el mal ús la converteix en perillosa i opressora. Perí² també pot ser democratitzadora i alliberadora. Mals usos són les estratí¨gies de control fí­sic i ideolí²gic per part dels governs. O, si parlem del mercat, les tí¨cniques que s’han emprat des de fa segles per estafar. Des del comerciant que posara el dit en la balaní§a fins els trucs a gran escala de les grans empreses actuals, com l’anomenat “ocí s digital”: quan compres saps que el producte deixarí  de funcionar en quatre anys.

-I els consumidors, quin paper hi juguem?

-Gran part de la responsabilitat és del consumidor. Ningú hauria d’acceptar pagar per un CD que té sistemes restrictius per copiar-lo o per escoltar-lo. Cal informar-se i exercir adequadament la nostra forí§a. í‰s la lluita de sempre entre el mercader i el comprador.

-Perquí¨ hi ha molta potencialitat en les tecnologies, perí² en realitat la població en general en coneix poc.

-Hem viscut uns avaní§os cientí­fico-tecnolí²gics vertiginosos en els darrers anys i la societat necessita més temps per adaptar-se. El que cal tindre clar és que la tecnologia estí  ací­ per quedar-se. No podem quedar-nos al marge. Les tecnologies s’utilitzaran per controlar-nos, per restringir els nostres drets, per fer-nos pagar més del que hem de pagar per les coses,… Hem d’informar-nos, saber usar-les, preocupar-nos per la nostra privacitat…

-Deleguem massa sovint en els experts, confiem massa?

-En informí tica hi ha el concepte de l’abstracció: per exemple l’interfaí§- la pantalla- del mí²bil. La fan molt atractiva i fí cil, de manera que el consumidor sols veu quatre botons. Així² és un gran avantatge, perí² té trampa: no saps quí¨ passa realment darrere dels colorins. Perí² així² no passa tan sols en la tecnologia; un gran titular de premsa també deixa el lector en el llindar de la informació.

-Una altra de les discussions actuals és la llibertat d’expressió en la xarxa. Creu que acabarí  per ser restringida per part dels poders polí­tics i econí²mics?

-En estos moments ens trobem en una cruí¯lla, en una autí¨ntica guerra declarada pel govern nord-americí . El que més em preocupa és la falta de reconeixement per part de la població en general. Hi ha grans grups de pressió que creuen que defensen els seus interessos amb una postura de restriccions que en realitat ataca el seu futur: discogrí fiques, editorials, productores de cinema, polí­tics,… Quan s’inventí  el ví­deo pensaren que acabaria amb el cinema. Hui dia guanyen més diners amb el ví­deo. Quan aparegué la rí dio, les sales de concerts pensaren que desapareixeria la música en directe. I hui la rí dio promociona els concerts. Pareix que no han aprés encara la llií§ó. Han d’adaptar-se, en lloc de prohibir.

-Acabaran amb Internet tal com la coneguem?

-Podria arribar un punt en quí¨ es col-·lapse. Ara hi ha un debat als EUA. Volen prohibir que determinats continguts hi circulen. í‰s a dir: sols Time Warner, CBS, Disney, etc, passaran els filtres. í‰s molt fí cil: poden establir filtres vinculats a dominis, a usuaris… Si els responsables de la xarxa de telecomunicacions (Telefí²nica, Ono,…), s’alien amb estos grups de pressió poden dir: “no deixaré passar a tot aquell que no complisca certs requisits”. I si ho fan, s’ha acabat. No tenim cap xarxa alternativa, no podem comení§ar a posar cables per tot el món.

-I quí¨ es pot fer des de la ciutadania?

-Els vots i els diners són els que mouen les lleis. Ells tenen els diners; nosaltres els vots. El problema és que hi ha milions de creadors i consumidors de cultura que no diuen ni mu. Les gran empreses pressionen amb la fama, el polí­tic s’espanta i no sent als milions que cridem per l’altre costat que la Llei de Propietat Intel-·lectual ens farí  mal a tots, acabarí  amb Internet, amb la música, amb les biblioteques. Eixa és la lluita: que se’ns escolte.

-I quina creu que deuria ser l’estratí¨gia de les empreses i els polí­tics?

-Si feren cas dels estudis que han fet catedrí tics d’universitats de tot el món, s’adonarien que quan més obert és un mercat, més diní mic i més diners genera. No parlem de filosofia, sinó de xifres. Les biblioteques potencien la lectura; la rí dio potencia els concerts i la compra de discos; el ví­deo potencia el cinema. Com més continguts, com més mí¨todes d’accés, més mercat. I també més cultura per a tots. Hui qualsevol persona d’un paí­s avaní§at pot accedir a totes les obres mai creades per la humanitat. Com és possible que estem limitant així²? í‰s el somni dels clí ssics!

-L’argument de la SGAE és que així² restringeix la creació, perquí¨ mata de fam els artistes.

-Eixa és la fal-·lí cia: que desapareix l’incentiu del creador quan desapareix el mercat de la seua obra. Perí² que tu pugues accedir a l’obra lliurement no vol dir que el mercat desaparega. í‰s més, s’amplia. Si eliminem dels costos de producció la distribució i la promoció, el producte seria molt més barat i es consumiria molt més. Els seus arguments són absurdes, perí² sonen bé. Els famosos que apareixen en la televisió sostenint este discurs estan agafats per les pilotes per les discogrí fiques i la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). El creador, el xaval que toca la guitarra en el baix dels seus avis el que vol és fer música i que aquesta arribe a la major quantitat de gent possible.

-Si és així­, per quí¨ els sostenen amb tanta intensitat?

-Primer estaven sorpresos, perquí¨ tot aí§í² suposa un gran canvi de mentalitat després de segles de comerciar amb productes tangibles, i ara miren més pel control que pels beneficis. Actualment, dos conglomerats multinacionals distribueixen el 85% de la música del món. Amb el lliure accés, ells ja no controlen el que es distribueix, ni el que s’escolta en la rí dio. Ja no crearien estrelles ni supervendes, la gent compraria el que de veritat vulguera comprar. Així² de comprar un CD empaquetat que no pots escoltar fins que arribes a casa s’hauria acabat.

-Als articles de la seua pí gina web (www.cortell.net) rebutja constantment la idea de propietat intel-·lectual. Per quí¨?

-El fet de generar o crear no et dóna cap dret sobre l’obra: és com els fills: els crees i eduques, perí² no són propietat teua. El mateix hem de pensar de les creacions intel-·lectuals. Així² no vol dir que desaparega el mercat, perquí¨ l’artista esdevé l’objecte a mercantilitzar: ha demostrat que pot crear coses meravelloses i crea una demanda sobre ell. Si entenem aí§í² i alliberem les obres, no desapareixerí  el mercat, els creadors continuaran tenint motivacions, perí² l’obra serí  lliure. I la cultura és la base de la generació de la cultura futura, de l’educació, de l’avaní§ de la societat. Ens juguem moltí­ssim i els polí­tics no se n’adonen.

-El professor nord-americí  Yochai Benkler parla del “procomú” com a una infrastructura comuna lliure de les restriccions del mercat. Creu que és possible?

-No és fins quin punt pot ser, sinó fins quin punt ja ha sigut. Durant centenars d’anys la cultura fou lliure, no existia propietat intel-·lectual, ni grans distribuí¯dors. I tanmateix es generí  una cultura molt important: tots els nostres clí ssics, que vivien d’així². Dir que el procomú és una utopia és no entendre la histí²ria. í‰s recentment quan l’hem matat introduint el Copyright.

-Perí² la moral que condemnava el plagi…

-Clar, perí² és que no podem dir: “instaurem el Copyright per a evitar el plagi”. í‰s absurd. El plagi ja el deixa fora el dret mercantil amb la figura del “frau”. Seria com dir “per a que no hi haja assassinats, prohibirem que la gent isca de casa”. Així² crea una concentració de distribució, de creació, i genera riqueses molt mal distribuí¯des. Viure de fer música, d’escriure o de fer cine és gairebé impossible, perquí¨ les lleis distorsionen el funcionament del mercat.

-Tant a la web com en el llibre que prepares fas referí¨ncia al concepte de “suitat”…

-í‰s el que he dit abans sobre els fills i les obres. El concepte de propietat intel-·lectual es substitueix pel de suitat: un procomú, una cosa que pertany a tots, que beneficia a tots, que és lliure. I sobre així² es basa la creació futura. Es refereix tant al Copyright com a les llicí¨ncies alternatives del Creative Commons o el Copyleft. Tota llicí¨ncia té una maldat inherent: demanar permí­s. El que es diu és: “ací­ té l’obra: gaudisca-la, copie-la, distribuisca-la, modifique-la, cree sobre ella”. Com l’aire: estí  ací­, respirem-lo, no l’omplim de polució. Com l’aigua: costa de mantenir, perí² hi ha fonts públiques, i sovint al costat hi ha una mí quina de botelles d’aigua. Moltes cultures primitives comprenien la cultura oral com una cosa comunití ria i lliure. No és res nou.

[Si quieres ver/leer otras entrevistas, las tienes aquí­]